16 März 2009

Diari Vienès: "Immer mehr", "Cada vegada més"

Schloss Schönbrunn


Per segon curs consecutiu el Departament de Llengua Alemanya de l’Escola Oficial d’Idiomes de Maó i Ciutadella ha organitzat un viatge a una ciutat de parla alemanya. L’any passat va ser Berlín, enguany ha estat Viena. Hi ha participat un total de setze alumnes i dos professors. Atès que la majoria d’alumnat de l’Escola són professionals del sector turístic que a l’hivern –temporada baixa- gaudeixen de més temps lliure, el viatge s’ha fet al febrer, durant el cap de setmana de Carnaval, quan per una altra banda un altre grup representatiu de l’alumnat matriculat a l’Escola –alguns professors i alumnes de Secundària- tenien un parell de dies de vacances. Ha estat un viatge breu, però molt intens, amb moltes hores manllevades a la son...
També ha estat un viatge un pèl accidentat, des d’un bon principi. Dijous 19 de febrer de bon matí vam sortir de l’aeroport de Menorca amb un vol de la companyia Clickair. En principi no hi havia d’haver cap problema d’enllaços: arribàvem a Barcelona a les 10.05 hores del matí i el vol d’Airberlin cap a Viena, via Berlín, no sortia fins a les 13.35. Ja ens havíem fet a la idea que a l’anada faríem hores esperant a l’aeroport. Ho donàvem per descomptat. Tot d’una d’arribar, però, al panell de sortides vam veure que el nostre vol –l’únic en tot el panell- duia un retard de dues hores. Ho vam calcular: així i tot teníem prou temps... Bastava que a les 19:20 hores fóssim a la capital d’Alemanya per enllaçar amb el vol a Viena. Però qualcú es va entémer que a l’aeroport de la capital alemanya hi havia caos provocat per la neu i que l’hora indicada no era en realitat la de sortida de l’avió sinó l’hora en què se’ns tornaria a oferir més informació sobre l’hora que finalment partiria el nostre vol. Aleshores ja vam començar a posar-nos un pèl nerviosos i vam decidir sortir dels mòduls d’embarcament a fi de demanar més informació al quiosc d’Airberlin. Se’ns va dir que efectivament a Berlín hi havia caigut una nevada molt forta i que no se’ns podia garantir l’enllaç cap a Viena, que era millor que restéssim a Barcelona, que ens proporcionaven un hotel, i que prenguéssim el vol de l’endemà a les 12 del migdia. Vam refusar: agafar aquell vol representava perdre un dia més i, de dies, no ens en sobraven, ja que disposàvem solament de tres jornades senceres de visita a Viena. Vam assabentar-nos que el primer vol de l’endemà cap a la capital austríaca des de Berlín era a les 6.00 del matí, preferíem volar fins a la capital d’Alemanya, dormir-hi un parell d’hores i plantar-nos a Viena de bon matí. Vam arribar a Berlín a les 20.30 hores. Efectivament el vol de Viena ja havia partit. Se’ns va proporcionar nit en un hotel a prop de l’aeroport: Holiday Inn. Mentre que vam esperar el transfer que ens hi portés, mentre que vam arribar-hi i hi vam sopar, es va fer tard. Alguns se’n van anar a dormir que eren les dues de la matinada i ens havíem d’aixecar a les 4.30. Era la primera premonició que durant aquell viatge dormiríem ben poques hores.

Va nevar a Berlín i els camps eren també blancs des de la finestreta de l’avió mentre ens acostàvem a l’aeroport de Viena. Sense berenar però amb energia, a l’estació de tren de l’aeroport van resoldre una qüestió més: volíem comprar un tiquet per al transport públic que ens cobrís aquells tres dies. 13€ i escaig, no ho vam trobar gens car... Vam agafar l’S-Bahn. Només eren unes poques estacions fins a Saint Marx i des d’allà cinc minuts a peu fins a l’hotel, que era situat a mig camí entre l’aeroport i el centre de Viena, ideal. En sortir de l’estació el vent gelat vienès ens va tallar les primeres idees endormiscades del matí. Afortunadament ben aviat vam trobar el Gartenhotel Gabriel City. Quan la recepcionista iraniana va entendre la nostra bona voluntat de pagar la nit passada que no havíem pernoctat a l’hotel, va emplaçar-nos a deixar les maletes allà mateix al hall i que ens dirigíssim al menjador a berenar, un berenar certament –i necessàriament- copiós. Les habitacions, netes i polides, eren de tres i de quatre. Cadascú va pagar 100€ per les quatre nits. Qui havia dit que Viena era una ciutat cara? Plany general: Menorca ho és molt més.
Teníem concertada una visita als apartaments imperials del Hofburg a les 11.00 hores del matí. Vam prendre la línia 3 del metro -de l’U-Bahn- des de Schlachthausgasse fins a Herrengasse. Les primeres fotografies les vam fer al Burggarten. Després vam visitar la Prunksaal de la Biblioteca Nacional Austríaca. Novament afamats, vam demanar a les venedores de les entrades de la Biblioteca que ens recomanessin un restaurant per dinar al centre: Reinthaler’s Beisl, a la Dorotheergasse, una travessia del Graben. S’hi menja molt bé, cuina vienesa, i també és econòmic. Allà va començar el nostre periple gastronòmic: Gulaschsuppe, Wiener Schnitzel, Schweinebraten... Naturalment després de dinar, un bon cafè en un cafè típic vienès. Un dels alumnes, que havia estat vàries vegades a Viena i hi havia fet de guia turístic de visitants espanyols, ens va portar al tradicional Cafè Hawelka, lloc de trobada d’antany d’escriptors, artistes i intel·lectuals. Cafè, tortades i pastissos: Sachertorte, Apfelstrudel.... Ens ho mereixíem i hi vam fer una bona estona, al petit cafè, ple a rebentar, contemplant i fotografiant la clientela, pintoresca i nostrada.
Després del cafè, una passejada pel centre de la ciutat. Encara no havíem tingut temps d’acostar-nos a la catedral, l’Stephansdom. Per a la nit teníem planejat sopar en un Heuriger. Aquest és el nom d’aquest tipus de restaurant celler situat als afores de Viena i del vi blanc i novell que s’hi produeix i s’hi serveix. El primer vespre vam anar fins a Floridsdorf amb el tramvia: Weingut Helm, a la Stammersdorferstrasse. Als Heuriger no se serveix a taula, sinó que cadascú es demana allò que desitja a la barra bufet: porc i més porc, tot i que també xucrut, Knödel de pa i ensalades. I vi, molt de vi: Riesling. El Heuriger més memorable, però, va ser el de l’endemà. En tornar a ser al centre de Viena encara van voler allargar la nit i vam dirigir-nos al barri de marxa de la ciutat, al Bermuda Dreieck, es diu així: Triangle de les Bermudes, al costat del canal del Danubi. Ballaruca i rialles fin a... ben entrada la nit.

Dissabte va començar amb una visita al Palau de Belvedere, situat a prop de l’hotel, amb unes vistes nevades i increïbles sobre la ciutat. Ens vam embadalir contemplant pintures d’impressionistes francesos i de pintors vienesos de finals del segle XIX principis del XX: Kokoscha, Schiele i, com no, Gustav Klimt. El Bes. No debades l’Schloss Bevedere del príncep Eugeni de Savoia és avui la pinacoteca nacional austríaca. Hi vam estar una bona estona al museu, hores, ben bé fins a l’hora de dinar.
Vam dinar al Naschmarkt, al típic mercat del centre de la ciutat, a la Wienzeile, que surt de la Karlsplatz. Alguns vam engrescar-nos a comprar tota casta d’olives a les parades, i de verdures en vinagre: carbassons farcits de formatge, carxofes..., tomàtigues seques hidratades en oli, pa... Alguns ens vam asseure en un estand amb bancs defora i demanàrem vi negre per acompanyar la menjuca i combatre el fred. Mentrestant anàvem contemplant la vida al mercat aquell dissabte migdia. Després de dinar ens vam acabar de dispersar. Un petit grup es dirigí al carrer comercial de Mariahilfe i després féu la volta al Ring amb tramvia. Altres van preferir gaudir una altra vegada de l’ambient en els cafès.
El punt i l’hora de retrobada de tots plegats era l’Stephansdom a les 19.00 hores. Teníem la intenció de repetir en un altre Heuriger, aquest cop a Grinzing, un poblet situat també als afores de Viena. N’hi ha un darrere l’altre, però nosaltres cercàvem el Heuriger Reinprecht, que sabíem que hi havia música en viu: valsos i polques entre forquillada de rostit de porc i glop de vi blanc. En haver sopat, entre el vi i el fred de Viena que alegra i reviscola, anàvem prou carregats d’energia per repetir nit al Bermuda Dreieck, i vam tornar al mateix local del dia anterior, al Kaktus. Més ballaruca i més rialles! Però compte amb la cartera, al Bermuda Dreieck! Hi desapareixen objectes no exclusivament voladors i desmenteix la visió segura, civilitzada i europea de la Viena imperial!

Diumenge, el nostre darrer dia a Viena, va ser una jornada redona, contornada de neu. No va aturar de nevar, des del matí fins a la nit. Na Maria havia batut el rècord de poques hores sense dormir: després de fer una horeta al llit va voler afegir-se al grup que de bon matí va visitar Kahlenberg, un paisatge de vinya nevada amb vistes sobre la ciutat del Danubi. Els altres, no tan tan matiners, vam anar directament al Palau de Schönbrunn, on havíem quedat de trobar-nos tots plegats una altra volta. Vam fer l’Imperial Tour, sales i més sales d’un palau que l’emperadriu Maria Teresa, la filla del derrotat Carles VI a la Guerra de Successió espanyola, va convertir en temps de Pasqual Calbó en residència permanent dels emperadors, fins a l’època de Francesc Josep i Elisabet de Baviera, Sisí. Així de rebels com ella, un cop defora, als participants en el viatge no se’ns va acudir res millor que llençar-nos bolles de neu... i rebolcar-nos-hi.
Després de la visita a Schönbrunn el grup es va tornar a dividir segons afinitat d’interessos. Tot i el fred i el dia nevat, els més joves volien anar fins al Prater, el parc per excel·lència de Viena, i pujar a la sínia gegant a fi de tornar a elevar-se i girar sobre la ciutat. L’altre grup va tornar al centre amb l’U-Bahn. Al metro hi va pujar un captaire amb un acordió. Viena és la ciutat de la música, no és cert? I del ball! I com continuar animant la festa? Ja en teniu un parell del grup ballant a l’U-Bahn a ritme de pas doble i els viatgers vienesos o no contemplant-los atònits i divertits. Al migdia vam decidir donar-nos el luxe de dinar en un dels cellers més concorreguts del centre de la ciutat, el tradicional Agustinerkeller: sopes calentes i un altre cop Schitzel o Tafelspitz o Spanferkel o per variar costelletes de be... i vi blanc, és clar... i postres: tot tipus d’Strudel... Va ser l’àpat més car; així i tot de devers només 30€ pagats amb satisfacció per tot el que havíem engolit.
A fi de pair el dinar vam enfilar la Kärtnerstrasse avall en direcció al Ring. Vam aturar-nos a la botiga de l’Albertina. La visita a aquest museu va ser l’única activitat del programa que no vam tenir temps de fer, tot i que hi havia una exposició que de ben segur hagués valgut la pena: Monet bis Picasso. L’Albetina conserva una de les millors col·leccions de dibuixos d’arreu del món. L’activitat cultural d’aquell diumenge capvespre, però, començava a les 18.00 hores al Musikverein, la sala de concerts des d’on anualment es retransmet el concert de Cap d’Any. Havíem comprat les entrades per Internet i aquest n’era el programa: Elefantenzauber d’Erke Duit, Till Eugenspiegels de Richard Strauss, l’Obertura de Carnaval de Dvořák , Elfenmarsch i Ein Tanz von Rüpeln de Mendelssohn Bartholdy i, finalment, com no, tres polques de Johann Straub fill.
Després del concert, el grup del Prater, que no havia dinat gaire, va repetir al restaurant Reinthaler’s Beisl del primer dia. L’altre grup va decidir fer la penúltima visita al Café Central, fundat el 1860 al palau Ferstel, un altre dels centres de la vida intel·lectual vienesa de l’època. Tal vegada ens ho pensàvem, que hi seuríem una estoneta i hi contemplaríem les innumerables voltes i columnes del cafè, però n’hi va haver que encara hi van acabar sopant, tot i que ara sí, quelcom més lleuger, o bé una altra sopeta o bé Hering, peix, la típica arengada marinada del nord d’Alemanya. El Café Central és a la Herrengasse, molt a prop de la parada de metro de la línia 3, allà on divendres havia començat la nostra visita, i des d’allà fins a l’hotel només hi havia sis estacions. Qui pensi que aquí es va acabar tot, va ben errat. Alguns férem cara d’incrèduls quan algú encara va proposar celebrar el nostre comiat de Viena en un bar de barriada que hi havia ben bé al costat de l’hotel: Simon es deia... De fet, la divisa d’aquest viatge havia estat “cada vegada”, “immer mehr”.

Miquel Pons Povedano
Cap de Departament d’Alemany

Keine Kommentare: